ABANS TOT ERA VINYA’

El senyorito és una varietat de vinya. Concretament, és una varietat tradicional molt coneguda que es plantava a Cabanes, Vilafamés, Vall d’Alba, Benlloch, Vilanova d’Alcolea, la Torre d’en Doménec, Les Useres i Les Coves de Vinromà. Durant bona part del segle passat, aquesta varietat va suposar el motor econòmic de la zona, motiu pel qual el senyorito és recordat, per una banda amb melancolia per representar una època de bonança i per l’altra, per la polèmica que va generar la prohibició del seu cultiu al 1980.

Si bé aquest havia estat sempre territori de vinya, en destaca el creixement econòmic associat a aquest cultiu que es va viure durant les dècades dels 50 i 60: el senyorito es convertiria en un vi conegut a tot l’Estat Espanyol, fet que li proporcionaria molta sortida al mercat per a l’elaboració de vins híbrids. A finals dels anys 50 van ser moltes les bodegues cooperatives que van emergir arreu del territori per la demanda de producció: segons el que indiquen les fonts orals, durant els pics de producció es varen arribar a collir només a Vilafamés fins a dotze milions de quilos de raïm. Tanmateix, al 1980 aquesta varietat sofriria les conseqüències més crues i sagnants de la Política Agrària Común. La PAC operaria a tota Europa amb la voluntat de regular la producció agrícola internacional, tot fomentant el monocultiu, l’agricultura intensiva i la centralització de les infraestructures de processament alimentari en determinades àrees.

Així és com Jaime Lamo de Espinosa Michels de Champourcin, marquès de Mirasol i Baró de Frignani i Frignestani i també ministre d’Agricultura del 1978 al 1982, va fer arrencar tota la vinya d’aquesta varietat. Una imposició que vindria acompanyada de molta polèmica, confabulacions i murmuracions, les quals denoten una fèrria resistència popular al territori, enfront de la sentència de mort de l’economia vitivinícola del territori. Es parla de vells que ploraven mentre veien arrencar la seua vinya o d’altres que deien que moririen amb el senyorito.

La gent que recorda aquella època es sent estafada, donat que paral·lelament a la imposició d’aquesta política, es van estendre rumors infundats que asseguraven que el vi del senyorito era perjudicial per a la salut. Es va arribar a dir que aquesta varietat produïa alcohol metílic i no etílic, fet que el convertia en tòxic i nociu: anys després, s’ha desmentit aquesta premissa per infactible i mancança de casos. Però el mal ja estava fet: la demanda del vi disminuiria i cada cop més, els agricultors s’anirien resignant fins a acceptar l’ordenança ministerial.

L’economia dels pobles va desestabilitzar-se greument i, conseqüentment, també ho va fer la població: Vilafamés va passar de tenir 3.063 habitants el 1980 a tenir-ne 1.399 l’any 1991. Això creà una ferida. El passat vitivinícola de Castelló va quedar soterrat i de tot allò ara només en queden els edificis, com són les antigues bodegues; els costums i tradicions, com és la festa de la verema i també la memòria col·lectiva que ens recorda que tots aquests camps d’ametllers expliquen una altra història a l’aparent.

En aquest context, em permet la llicència poètica d’aprofitar l’avinentesa d’un nom tan particular: el senyorito. El ‘Senyorito’ és també la figura que governa un territori que no treballa, sense atendre a les conseqüències dels dictàmens que professa en nom del moralisme que atorga el poder. Es tracten de decisions que determinen el present i el futur de la pagesia dels nostres territoris i les quals sempre han emanat del nucli urbà, on se situen els centres de presa de decisions polítiques.

I és ara, quan l’ametlla està molt mal pagada, que es dona la coincidència que als mateixos pobles on abans creixia el senyorito, ara es volen dur a terme macroprojectes de plaques fotovoltaiques.

La figura del ‘Senyorito’ es transforma en el temps, adaptant-se al context social i polític de cada moment fins al punt que en l’actualitat s’ha convertit en una maquinària complexa i inexpugnable que té com a finalitat última la generació de rèdit econòmic a partir de la diversificació de formes d’especulació.

Un senyorito que mai no mor.

Un senyorito messiànic que arriba al poble per expropiar-ne els terrenys i fer-ne negoci.

Un senyorito que s’arrapa als marges i que sobreviu a tota llei i a tot tractor que el llaura per sobre.

‘ARA TOT SERAN PLAQUES’

En el context d’aquesta investigació artística s’ha abordat la realitat de les afectacions que els projectes de macroplantes fotovoltaiques VALENTIA FV19 i VALENTIA FV1 podrien tenir per als i les habitants de les Useres i Vilafamés. Dos macroplantes que són part de la llista dels més de 300 projectes fotovoltaics que estan en algun punt de tramitació només al País Valencià. I, en aquest context en el qual el temor per l’expropiació es contagia entre les veïnes, s’han creat diverses associacions de protesta: ‘La terra, casa nostra’ a Vilafamés i ‘Defensem les nostres arrels’ a les Useres. Els motius pels quals les veïnes del territori volen paralitzar el projecte són molts, però en destaca el fet que siga una iniciativa privada la que impulsa les macroplantes, amb transnacionals i fons d’inversió estrangers al darrere on l’únic fi és la generació de superàvit energètic per tal de poder comercialitzar aquesta energia a àrees industrials de l’Estat Espanyol i a països del nord d’Europa. És a dir, l’energia que es produiria en aquestes macroplantes en cap cas retornaria al poble on es produiria, tot i els greus efectes mediambientals, econòmics i socials que aquest tipus d’infraestructures causen a l’entorn. A més a més, aquest model energètic basat en la perpetuació d’un oligopoli de la producció energètica anul·la la potencialitat que tenen les plaques fotovoltaiques per esdevenir fonts energètiques autònomes i independents. En un Estat on 4,5 milions de persones estan en situació de pobresa energètica, es produeix més energia de la que es consumeix per tal d’exportar-la a tercers països i poder-ne especular amb els preus. En critiquen també l’opacitat i l’ús del greenwashing de l’empresa: el projecte no es va consensuar prèviament amb les veïnes i es va fer sota la idea d’afavorir ‘un desenvolupament sostenible’. No hi ha desenvolupament que siga sostenible: desenvolupament implica un creixement i la sostenibilitat, en aquest context, només fa referència a la recerca d’un equilibri que permeta la pervivència del model capitalista sense haver de posar-lo en crisi, un model que es puga sostenir més temps per continuar generant guanys.

A més a més, cal apuntar que la magnitud del macroprojecte, el qual comprén 462 hectàrees a Vilafamés i altres 352 hectàrees a les Useres, és absolutament desmesurada per al territori i perjudicaria a tota mena de projectes familiars de ramaderia i xicotetes explotacions agrícoles, a la vegada que afectaria negativament a les iniciatives de turístiques de la zona. Més enllà del dret al paisatge que es defén en benefici del turisme, jo em pregunte per la importància del sector primari i la pèrdua de la cultura associada al territori que la construcció de les macroplantes implicaria. En aquest sentit, es reiteren unes desigualtats territorials que agreugen la dicotomia rural-urbà i que col·laboren a la manca d’autodeterminació dels pobles menuts sobre el seu territori. Com assenyala Pere López: ‘el món rural, encara que es pot vendre com a “territori amable, ressort de salut”, li cauen a sobre totes les infraestructures que demanen les metròpolis: des de MATs a presons, abocadors, centrals nuclears, polígons, circuits de curses, parcs temàtics, el negoci de l’or blanc -l’esquí-, i tot el que comporta la indústria de l’entreteniment de masses...’.

Tanmateix, la crítica estructural que se’n fa és que en cap moment es plantegen polítiques reals de decreixement: se segueix amb la idea de l’increment de beneficis i la divisió territorial entre zones de sacrifici i zones de benefici.

CAL REIVINDICAR LA MEMÒRIA IMMATERIAL DEL MÓN RURAL, TAN SUBALTERNA QUE SEMBLARIA QUE MAI HA EXISTIT.

Hi haurà hagut altres lluites rurals al nostre territori que mai coneixerem? Si mirem al passat d’aquest poble, trobem imatges de dones vestides de negre, ben eixutes i menudes. Veiem homes amb carros plens de raïm, esperant el seu torn a la Cooperativa. I em pregunte, si devia ser, als seus ulls, veure arrancar els seus cultius l’any 1980? I com seria veure com els arranquen ara per construir-hi les macroplantes? Em pregunte també si els llauradors i llauradores es revoltaren contra la PAC o si assumiren el seu nou destí des d’una docilitat imposada, fet que no les fa menys dignes. Hi ha un buit en la història, un buit que és a la vegada conseqüència de la desigualtat territorial i de classe pel que fa a l’accés a espais d’enunciació i de generació de capital cultural. Les ruralitats com a receptacle de tota mena de projeccions: a voltes des de la demonització, a voltes des de la idealització. Per a l’obrer enclaustrat a la fàbrica o a l’oficina, les ruralitats són el simulacre de la fugida i la possibilitat de finitud dels ancoratges propis del capitalisme. No tenim història, però sí una memòria que sobreviu pel vincle estret de la comunitat que la travessa. Hi ha ferides que potser no poden sanar. La fam agreuja tota cicatriu i més quan existeix la comparació impotent de la diferència de classe lligada a la pertinença a un territori. Una fam tan defallent, que et fa donar les gràcies al teu amo per deixar-te menjar de la terra que posseeix, però què treballes tu. D’aleshores ençà que l’agricultura era l’únic mitjà de subsistència, moltes coses han canviat: ens trobem en un context rural divers, on conflueixen persones profundament arrelades amb el territori amb altres que arriben fugint de la ciutat. Gent migrada que ve aquí per motius econòmics i d’altra que visita els espais rurals en el context d’oci i vacances. Una pluralitat que es percep també pel que fa a les diverses formes de relacionar-s’hi amb el territori. Si bé hi ha nòmades digitals que veuen l’entorn rural on viuen com un paisatge enjardinat, n’hi ha d’altres que preguen perquè no caiga pedra i es foten els cultius. I d’aquesta diversitat també hi ha una disparitat de lectures d’un mateix territori. I em pregunte per aquesta lectura situada i el valor de la relació d’un cos amb el territori. Si l’acció construeix la memòria i la memòria porta a l’acció, quina forma pot tenir la memòria d’un present en el context d’una lluita social? Per això la cartografia i l’anàlisi, per això la creació de narratives emancipades.

A través de Laia, Manel, David, Bienve, Manolito, Maria José, Carmeta, Jaime, Mayo, Anna Maria, Tomàs i Karina coneixem la realitat que les implicacions que tindrien les macroplantes VALENTIA FV19 i VALENTIA FV1 als termes de Vilafamés i les Useres. En el procés, es visiten les finques i els habitatges situats en les zones afectades amb les persones que hi estan vinculades. Juntes caminem mentre em mostren el terreny i conversem, mentre m’expliquen el passat, present i futur d’aquestes terres. D’aquesta manera, creem un repertori en el qual és el cos el que participa en la producció del saber situat i es posa de manifest aquesta memòria tan efímera que va acompanya les ruralitats. A nivell formal, la realitat és que realitzem aquesta ruta amb una aplicació de tràcking que recull les dades de latitud, longitud i temps del nostre recorregut. El següent pas del procés arriba en el moment en el qual s’analitzen les dades associades al recorregut que s’ha fet amb les veïnes. El traç que dibuixa al mapa es converteix en una successió de dades i són aquestes les que s’utilitzen per a configurar un codi el qual ‘dibuixarà’ les il·lustracions. Aquest procés creatiu s’ha desenvolupat mà amb mà amb Miguel Benajes Jiménez, conegut com a Medusa. Ell és artista i s’ha especialitzat amb art generatiu, a través d’aquest procés es genera un patró gràfic dibuixat amb la correlació entre coordenades i temps que li proporciona l’aplicació de tràcking. A través de la tècnica de visualització de dades, es configura un codi el qual converteix coordenades en un dibuix que s’ha dissenyat conjuntament. L’art generatiu entra en joc per una qüestió conceptual: és un llenguatge purament digital, propi dels temps en els quals vivim. Amb això vull invitar a la reflexió sobre el lloc que ocupen els agents tecnològics en la nostra estructura social. Aquí, l’agent tecnològic que és capaç de mediar processos tan abstractes com la memòria, tan intangibles com el record i tan efímers com l’experiència. I es fa a través de la subversió de la cultura visual associada al poder i el control: els mapes. M’agradaria aquí parlar de la manera en la qual el mapa satel·lital esdevé en l’exponent de la cultura visual pròpia de l’Antropocé*. El mapa satel·lital planteja una imatge de l’entorn completament diferent de la que s’havia tingut antigament; ens permet conéixer l’extensió de territoris que des de l’ull humà mai haguérem vist gràcies a l’escala. La vista aèria permet el reduccionisme del territori i també, el seu control: possibilita tota somiació extractivista. Aquest poder de deformació de l’escala fa que puguem desconéixer moltes altres realitats invisibles: l’augment en l’abast visual invisibilitza les subtilitats, experiències i necessitats d’un territori. Defenc la idea que tot i que aquesta visió del ‘mapa’ pertanga al món de la imatge, té incidència en la gestió política, en el moment en el qual es plantegen projectes urbanístics completament insostenibles i desvinculats d’un territori. Projectes molt extensos, els límits dels quals es perden en l’horitzó. Les il·lustracions resultants de l’execució del codi al·ludeixen a aquest llenguatge virtual: són una resposta als mapes que ens arriben de l’empresa que impulsa les macroplantes. Es produeix una reapropiació de l’imaginari del mapa: d’una forma conceptual, estem retornant-los aquests mapes reconvertits, els quals ens parlen de la vida de les persones vinculades amb el territori. I ho fem utilitzant el llenguatge visual del poder.